La consciència humana percep el temps a partir de la integració de diferents estímuls sensorials (visió, so, tacte) dins d’un breu interval, conegut com a **finestra temporal d’integració** (TWI), que sol ser de centenars de mil·lisegons. Aquest mecanisme cerebral fa que sentim com simultanis estímuls que en realitat arriben en moments lleugerament diferents, limitant la nostra capacitat de percebre la simultaneïtat a uns 10-15 metres de distància.

Les persones experimenten el temps de manera subjectiva, marcada per la biologia: el ritme circadiari, l’estat emocional i la cultura influeixen sobre la percepció de la durada i la seqüència dels esdeveniments. Els sensors del nostre cos estan connectats directament al cervell, amb retards de transmissió previsibles i amb cada sensor dedicat a una sola persona.

En canvi, la **intel·ligència artificial (IA)** percep el temps a través de processos computacionals, sensors remots i comunicacions digitals. Un robot pot rebre dades d’un satèl·lit en només 2 mil·lisegons, molt més ràpid que la TWI humana, i pot compartir dades sensorials simultàniament entre diversos “cervells” artificials. Això fa que la IA desenvolupi una percepció pròpia de l’espai i el temps, amb horitzons de simultaneïtat molt diferents i evolució molt més ràpida que la dels humans.

La IA té avantatges: pot detectar relacions causa-efecte que són massa ràpides per als humans i registrar els esdeveniments amb precisió mil·lisecundària. Això pot generar conflictes de percepció i credibilitat (“efecte Rashomon”) entre diferents observadors—humans o màquines—d’un mateix fet, i obre la porta a manipular la seqüència d’esdeveniments amb IA generativa o prediccions falses.

Els **marcadors temporals digitals** (timestamps) podrien ajudar a situar els esdeveniments, però requereixen sincronització de rellotges amb un cost energètic elevat i poden patir retards imprevisibles en la comunicació. Així, la causalitat pot distorsionar-se en sistemes crítics com l’emergència o la conducció autònoma.

La teoria de la **relativitat d’Einstein** afirma que la simultaneïtat depèn del punt de vista, però l’ordre causal es manté. Amb màquines intel·ligents, però, els retards digitals poden alterar fins i tot l’ordre causal percebut. Solucions com els rellotges lògics en computació distribuïda (Lamport) intenten mantenir la coherència, però en el món físic-digital, la fiabilitat dependrà de grans infraestructures digitals, com les futures xarxes 6G, que actuaran com a guardians entre el món físic i el digital.

En resum, la coexistència amb IA comporta nous desafiaments en la comprensió i gestió del temps, la causalitat i la percepció dels esdeveniments, amb conseqüències per a la societat i la seguretat.