Estats Units, la Xina i Rússia estan competint per instal·lar **reactors nuclears a la Lluna** com a font d’energia per a futures bases lunars. Aquestes instal·lacions són essencials perquè les alternatives renovables, com la solar, no poden garantir energia constant durant les llargues nits lunars, que duren unes dues setmanes terrestres. La gran densitat energètica de l’urani fa que la fissió nuclear sigui ideal per abastir sistemes vitals, laboratoris i comunicacions en aquests entorns extrems.

La urgència d’aquesta cursa s’explica perquè el primer país que instal·li un reactor podria establir una “zona d’exclusió”, limitant l’accés d’altres nacions a regions estratègiques com el pol sud lunar, on hi ha **gel d’aigua** necessari per a la vida i la producció de combustible. Els Estats Units pretenen tenir el seu reactor llest el 2030, mentre que la Xina i Rússia preveuen aconseguir-ho cap al 2036.

Els reactors lunars hauran de superar reptes tècnics com la baixa gravetat, que afecta la circulació de fluids refrigerants, i els grans canvis de temperatura entre el dia i la nit lunars. Es preveu utilitzar combustibles molt resistents com el **TRISO**, encapsulat en partícules extremadament robustes, i refrigerants gasosos com l’heli per evitar la corrosió i garantir una operació sense manteniment durant una dècada. La conversió d’energia es faria amb un cicle Brayton tancat, que optimitza l’eficiència tèrmica.

El reactor es muntaria a la Terra, es transportaria amb els elements de control activats per evitar reaccions accidentals, i s’activaria remotament o per astronautes un cop arribi a la Lluna. Pel que fa als riscos, el combustible fresc d’urani no és altament radioactiu, així que un accident en el llançament tindria impacte limitat; a més, protocols estrictes de seguretat ja s’apliquen en missions espacials amb materials nuclears.

En cas d’un impacte d’asteroide, el TRISO ofereix una gran resistència, limitant la dispersió radioactiva. Tot i la complexitat i els terminis ajustats, aquestes missions són clau per garantir una presència humana sostinguda a la Lluna i, en el futur, a Mart.