A Silicon Valley s’imagina un futur on els models d’intel·ligència artificial (IA) serien tan empàtics que podrien substituir terapeutes humans, oferint atenció psicològica a milions sense les limitacions de la formació, el descans o la regulació legal dels professionals humans. Tanmateix, la realitat actual és molt diferent: tot i els avenços, la IA en salut mental encara presenta grans limitacions per assumir aquest paper.

Els sistemes d’IA poden analitzar grans quantitats de dades per identificar patrons útils en diagnòstics i tractaments, i poden facilitar tasques rutinàries o de seguiment en psicologia, ajudant els professionals a ser més eficients. No obstant això, aquests algoritmes són literalistes, només entenen el que se’ls ha programat i sovint funcionen com a "caixes negres", és a dir, poden fer prediccions precises però sense explicar-ne els motius. Això fa que la seva aplicació en àmbits sensibles com la teràpia personal sigui limitada i controvertida.

A més, la relació terapèutica humana implica empatia autèntica, interpretació emocional i responsabilitat ètica, aspectes que la tecnologia encara no pot replicar plenament. Per tant, tot i el potencial transformador de la IA en l’àmbit de la salut mental, avui dia la seva funció és més aviat la d’eina complementària que no pas substitutiva del contacte humà professional.