Les retallades severes en el finançament federal dels Estats Units per a la ciència han generat debat sobre quina quantitat s’hauria de dedicar a **recerca i desenvolupament (R+D)** i, sobretot, com es pot mesurar el retorn d’aquesta inversió.

El **retorn de la inversió (ROI)** és una de les eines més utilitzades per avaluar si una despesa en R+D aporta beneficis econòmics: consisteix a comparar els ingressos nets generats pel projecte amb el seu cost total. Tot i la simplicitat i popularitat d’aquesta mesura, té limitacions, especialment quan es tracta de comparar inversions amb diferents períodes de temps, ja que no té en compte el factor temporal.

Per solucionar aquest problema, es fa servir el **retorn mitjà de la inversió (AvROI)**, que divideix el ROI entre els anys o períodes de durada del projecte, permetent comparar l’eficiència de diferents inversions amb horitzons temporals diversos. No obstant, aquests indicadors només donen informació parcial, ja que no reflecteixen el creixement compost del capital.

Una altra mètrica clau és el **valor actual net residual**, que calcula la diferència entre el valor actual net de tots els fluxos d’efectiu generats pel projecte i el cost inicial de la inversió. Si aquest valor és positiu, el projecte supera les expectatives de rendibilitat dels inversors; si és negatiu, no les compleix.

Al marge de les fórmules, la valorització dels projectes d’R+D és fonamental per decidir quins reben finançament, ja que la recerca aplicada pot ser molt rendible i donar avantatge competitiu a empreses i institucions. En contextos com Catalunya, la inversió en R+D representa aproximadament l’1,5% del PIB, un valor inferior a la mitjana europea, fet que evidencia la importància de gestionar bé aquests recursos per maximitzar-ne l’impacte econòmic i social.