Els enregistradors X-Y com el Hewlett-Packard 7041A dels anys setanta es feien servir per registrar dades analògiques en temps real. A diferència dels plotters, que funcionen amb ordres digitals, aquests dispositius controlen el moviment del llapis mitjançant tensions analògiques aplicades a les entrades de les eixos x i y. Això permetia dibuixar gràfiques d'instruments científics directament sobre paper amb una gran precisió i una construcció molt robusta.

Després de recuperar-ne un de l’àtic familiar, el repte va ser restaurar-lo: els mecanismes interns, especialment de l’eix x, estaven aturats, però una neteja i lubricació adequades van permetre fer-lo funcionar de nou. El manual de servei, molt detallat i complet, va ser clau per entendre les reparacions i modificacions fetes prèviament, ja que incloïa esquemes, fotografies i instruccions per adaptar-ne l’electrònica a diferents rangs de voltatge.

Per controlar l’enregistrador des d’un ordinador modern, es va construir una interfície electrònica basada en una Raspberry Pi, dos convertidors digital-analògic de 12 bits (MCP4725), un divisor de tensió i un amplificador operacional. Aquesta configuració permet generar les tensions necessàries per als dos eixos amb la precisió requerida (fins a 1.900 nivells, molt superior als 256 d’una sortida analògica típica de microcontroladors bàsics com Arduino). Un circuit addicional adapta els senyals digitals per aixecar o baixar el llapis.

Amb aquest sistema, és possible programar la Raspberry Pi per dibuixar corbes i formes complexes mitjançant codi Python. En el futur, es podria adaptar el sistema perquè accepti ordres directament d’un programa de dibuix vectorial, portant la funcionalitat d’aquest antic aparell als estàndards digitals actuals, però conservant la seva precisió i fiabilitat originals.