La crisi energètica a Cuba és greu: el país només pot cobrir entre un 50 i un 70% de la demanda elèctrica diària, i la xarxa elèctrica ha col·lapsat completament quatre vegades en els últims sis mesos. Aquest dèficit s’arrossega per dècades de manca d’inversió, manteniment insuficient, accés limitat a capital estranger i una dependència de centrals tèrmiques antigues que funcionen amb petroli de mala qualitat, altament corrosiu. Aquest combustible, a més, arriba amb dificultat, ja que el suport de Veneçuela ha disminuït.

Les conseqüències són talls de llum constants, que afecten la conservació dels aliments, l’educació, els negocis i fins i tot el funcionament de serveis mèdics. Molts cubans han de cuinar diversos àpats alhora, treballar amb llanternes o recórrer a generadors privats si s’ho poden permetre. Les apagades es decideixen cada matí i es reparteixen de forma desigual, afavorint la capital, fet que genera greuge entre territoris.

Per intentar compensar la manca d’energia, Cuba va llogar centrals elèctriques flotants d’altres països; però les dificultats per pagar el lloguer han fet que molts d’aquests vaixells abandonin l’illa, empitjorant la situació. Tot i que Cuba té potencial per a energies renovables (solar, eòlica, biomassa de la canya de sucre), la transició és molt lenta per manca de finançament, planificació i una xarxa elèctrica massa inestable per integrar grans projectes renovables. Actualment, només el 3% de l’energia prové de renovables, tot i l’objectiu oficial del 37% per a 2030.

El govern està intentant recuperar centrals tèrmiques i impulsar petits projectes solars i eòlics, sovint amb ajuda internacional de països com Rússia, Mèxic o la Xina, però els resultats són lents i insuficients. Davant la crisi, alguns particulars, empreses i cooperatives agrícoles han instal·lat sistemes solars i bateries pel seu compte, tot i que el cost és prohibitiu per a la majoria.

Mentre la manca de recursos i l’embargament nord-americà dificulten una solució estructural, el país afronta una situació de precarietat creixent, amb el risc permanent de nous col·lapses de la xarxa i una vida quotidiana marcada per l’adaptació constant a l’escassetat d’electricitat.