L’article explica l’augment continu de satèl·lits en òrbita baixa terrestre (LEO) i el perill creixent que això suposa pel risc d’acumulació de deixalles espacials, que podrien dificultar l’accés a l’espai en el futur. Davant d’aquest repte, una solució prometedora és l’ús de les anomenades *electrodynamic tethers* (EDTs), uns cables conductors llargs utilitzats per modificar l’òrbita dels satèl·lits sense necessitat de combustible.

El projecte SPARCS, desenvolupat per la Sharif University of Technology de Teheran, busca provar aquesta tecnologia amb dos CubeSats: el SPARCS-A (un petit satèl·lit de comunicacions) i el SPARCS-B (que incorpora la EDT). La EDT desplegable pot arribar fins a 12 metres de llargada i es controla mitjançant un servomotor i una càmera per garantir un desplegament correcte.

Les EDT funcionen generant un corrent elèctric mentre el satèl·lit es mou a través del camp magnètic terrestre. Aquest corrent produeix una força anomenada força de Lorentz, que permet al satèl·lit canviar d’òrbita: pot elevar-se o bé frenar-se per entrar controladament a l’atmosfera i desintegrar-se, ajudant així a reduir les deixalles espacials.

A més, el SPARCS porta un dosímetre per mesurar la radiació a la seva òrbita, informació clau per dissenyar futurs equips espacials més resistents i assequibles. El projecte ja està en fase de construcció i proves dels prototips, encara que el seu futur depèn de la situació política de la regió. Si té èxit, podria suposar el primer test real d’una EDT en l’espai, obrint la porta a una gestió més sostenible de l’òrbita terrestre.