Una nova tècnica ha aconseguit utilitzar el sistema de noms de domini d’Internet (**DNS**) com si fos un sistema d’emmagatzematge de fitxers, donant-li un ús molt diferent del seu propòsit original.

El DNS és una base de dades jeràrquica i distribuïda, dissenyada per traduir noms de domini fàcilment recordables (com ara google.com) a adreces IP numèriques, que són les que realment utilitzen els ordinadors per comunicar-se a Internet. Aquesta estructura en forma d’arbre i la distribució de la informació entre molts servidors permeten una gestió àgil i escalable dels noms de domini i les seves adreces associades.

La tècnica descoberta aprofita la capacitat dels **servidors DNS** per emmagatzemar informació en camps pensats per a la resolució de noms. Manipulant aquests camps, es poden codificar i guardar fragments de fitxers dins la mateixa infraestructura DNS, convertint-la en una mena de sistema de fitxers alternatiu i no convencional. Això permet desar i recuperar informació sense utilitzar serveis tradicionals d’emmagatzematge al núvol o discos durs.

Aquesta pràctica pot tenir implicacions importants en seguretat i privadesa, perquè utilitzar el DNS d’aquesta manera pot dificultar la detecció i el control del trànsit d’arxius, ja que aprofita un servei fonamental i molt estès d’Internet per a un ús totalment inesperat.