El formigó romà, tot i que pot generar tants o més emissions de CO₂ que el formigó modern durant la seva producció, emet molts menys contaminants atmosfèrics perjudicials, com òxids de nitrogen i sofre, especialment si es fa servir biomassa o energies renovables en lloc de combustibles fòssils.

Un aspecte destacat és la seva **major durabilitat**: el formigó romà pot durar molts més anys sense necessitat de reparacions, cosa que podria compensar el seu impacte inicial de CO₂, ja que caldria fabricar i substituir menys material al llarg del temps. Per exemple, per a edificis, hauria de durar almenys un 41% més que el formigó modern per igualar-ne les emissions acumulades, i per a infraestructures com carreteres, almenys un 29% més. A més, s’ha vist que el formigó romà pot fins i tot **guanyar resistència amb el temps**, sobretot en contacte amb aigua de mar, a diferència del formigó modern, que tendeix a erosionar-se.

Tècnicament, el formigó romà utilitza una barreja de roca volcànica o calcària local, activada mitjançant calç (òxid de calci) obtinguda cremant pedra calcària a temperatures més baixes (900 °C) que el ciment Portland modern (1450 °C). Aquesta reacció, anomenada **pozzolànica**, fa que el material es torni més robust amb el pas dels anys gràcies a la interacció amb l’aigua.

En resum, tot i que el formigó romà no redueix directament les emissions de CO₂ respecte al modern, la seva **durabilitat superior** i la reducció de contaminants podrien fer-lo una alternativa més sostenible a llarg termini, sobretot si s’adapten tècniques antigues a les necessitats i tecnologies actuals.