Després de la primera prova nuclear soviètica el 29 d’agost de 1949, els Estats Units van impulsar una política de defensa civil per preparar la població davant un possible atac nuclear. L’Oficina de Defensa Civil va coordinar accions a tot el país, amb la col·laboració destacada del Servei Postal, que va habilitar milers d’oficines de correus com a refugis nuclears, proveïts de queviures, aigua, medicaments i instruments per mesurar la radioactivitat. Més de 6.000 treballadors postals van ser formats per utilitzar equips com el CD V-700 (un comptador Geiger) i el CD V-715 (un mesurador d’ions), així com dos dosímetres personals i manuals detallats sobre l’ús i la interpretació de les dades radiològiques.

La defensa civil partia de la idea que els habitants de les zones menys afectades podrien protegir-se al subsòl fins que la radioactivitat exterior baixés a nivells segurs, i després ajudar en les tasques de rescat. Es van promoure tant refugis domèstics com comunitaris, tot i que pocs particulars van arribar a construir-ne. El control de l’accés als refugis, la gestió dels recursos i la higiene estaven regulats amb manuals específics, i es recomanava calcular el “factor de protecció”, comparant la radiació de dins i fora del refugi, repetint les mesures periòdicament.

Per garantir les comunicacions en cas de col·lapse de les xarxes habituals, es va crear una xarxa voluntària de radioaficionats entre el personal postal, la Post Office Net (PON), que es va activar en altres emergències, com grans tempestes de neu, però mai per una crisi nuclear. Amb la fi de la Guerra Freda, aquests programes es van desmantellar i els materials emmagatzemats als refugis van perdre la utilitat. No obstant això, la història d’aquestes iniciatives reflecteix la importància que es va donar a la preparació civil davant d’una amenaça nuclear, i com la societat i la tecnologia de l’època van intentar fer-hi front.