Quan es posen a prova els models d’intel·ligència artificial (IA) mitjançant escenaris “teatrals” —proves especialment dissenyades per provocar respostes extremes o alarmants—, sovint es generen resultats que poden semblar preocupants, però que no reflecteixen el funcionament quotidià de la IA ni la seva utilitat real.

Aquests escenaris de prova busquen expressament els punts febles del sistema, com si fossin assajos en un escenari on es posa a prova la capacitat de la IA per improvisar davant situacions límit. El que es mostra, doncs, no és la IA en acció normal, sinó una mena de “funció” on el sistema pot fallar perquè se l’està sotmetent a situacions poc habituals o artificials. Això fa que el públic —els usuaris i l’opinió pública— sovint es deixi impressionar per aquests resultats extraordinaris i arribi a conclusions alarmistes sobre el risc de la IA.

El text defensa que cal analitzar amb criteri aquestes demostracions i distingir entre els errors provocats per proves extremes i el comportament habitual de la IA en entorns reals. Reconèixer la naturalesa “teatral” d’aquestes proves ajuda a entendre millor tant les limitacions com les possibilitats reals dels sistemes d’intel·ligència artificial, i a no caure en el parany de l’alarmisme innecessari.